Ildefons Cerdà va dibuixar l’Eixample, però Víctor Balaguer és l’autor del nomenclàtor

Pla Cerdà

A finals del segle XIX Barcelona estava al límit del col·lapse. La ciutat vivia oprimida per les muralles, que empresonaven el que avui són els barris del Raval, el Gòtic i Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, convertint-los la zona més densament poblada d’Europa en aquell moment. La manca d’espai i la insalubritat amenaçaven el progrés de l’emergent Barcelona burgesa. És per això que, malgrat les enormes reticències d’Espanya, el 1854 s’aprovava l’enderrocament de les muralles, que limitaven el creixement i expansió de la capital catalana. La ciutat nova necessitava noms nous i és aleshores quan arriba el nou nomenclàtor de la ciutat, que encara avui perdura en la seva majoria.

Abans, però, cal assenyalar que pocs anys més tard -novament amb fortes estridències- que s’aprovés l’enderrocament de les muralles, el 1859 l’Ajuntament fa un concurs perquè urbanistes i arquitectes presentin el seu model d’Eixample. Aquesta acció del consistori havia de servir perquè la nova ciutat s’adaptés a les necessitats dels residents, alhora que suposés un projecte de futur per als següents segles. El concurs el guanya Antoni Rovira i Trias, amb un dibuix d’una Barcelona radial, semblant a l’actual París, amb barris delimitats i que fàcilment permetien segregar la població per classes socials.

Projecte guanyador del concurs d’Antoni Rovira i Trias / Wikimedia Commons

Projecte guanyador del concurs d’Antoni Rovira i Trias / Wikimedia Commons

Madrid imposa Cerdà

No obstant això, Madrid imposa la seva decisió. Una decisió que, de fet, ja havia pres abans que l’Ajuntament de Barcelona fes el concurs. En realitat manava Madrid, i Barcelona havia intentat fer un cop sobre la taula… sense èxit. Fruit d’aquella imposició, qui planificaria la Barcelona d’avui seria Ildefons Cerdà.

Cerdà, nascut a Centelles el 23 de desembre de 1815 i mort a Caldas de Besaya (Santander) el 21 d’agost de 1876, va enfurismar bona part dels oriünds barcelonins, així com la classe política. Ningú havia beneït el seu pla i ara s’havia d’executar tant sí o com no. L‘odi no va aturar les obres i 163 anys després que aquest home polifacètic -va ser enginyer, urbanista, arquitecte, jurista, economista, polític i milicià- dissenyés la Barcelona d’avui, tothom lloa la seva obra, perfectament optimitzada, quadriculada, eficient i que situava les Glòries com a centre natural de la capital. Un centre que està encara en plena transformació, un segle i mig més tard, amb canvis substancials i amb una proposta urbanística protagonitzada per 20.400 metres quadrats.

El parc de les Glòries / Europa Press
El parc de les Glòries / Europa Press

El pla de Cerdà preveia un nomenclàtor ben poc vistós, amb lletres que anaven de la C a la Z i números del 12 al 65. Barcelona hauria tingut carrers de nom numèric com els de Nova York. Finalment, però, l’Ajuntament va fer un encàrrec a Víctor Balaguer, polític, periodista, escriptor, poeta, dramaturg i historiador català. És a ell a qui se li ha d’atribuir el mèrit de tenir avui dia el carrer Casp, de la Marina o de la Gran Via de les Corts Catalanes. De fet, al seu llibre Las calles de Barcelona, de l’any 1865, dona detalls del perquè de tot plegat. Així, l’Eixample va incorporar denominacions de territoris com València, Mallorca, Provença i Rosselló o personatges com Pujades, Rocafort, Tamarit o Viladomat; com pot llegir-se en aquest fil de piulades d’Àlex Sancliment.

Gran Via de les Corts Catalanes

Cerdà havia previst per a aquesta artèria de la ciutat el nom de N. De totes maneres, Balaguer la va batejar com a Cortes, “en record i perenne memòria de les antigues Corts de Catalunya”. La cort comtal convocada l’any 1098 per Ramon Borrell va ser la primera reunió de Corts de què es té coneixement, encara que, pròpiament, les Corts Catalanes daten de l’any 1192, any en el qual el braç popular participa per primer cop a l’assemblea de pau i treva.

Més tard, el 1931, se li va posar el nom d’avinguda de les Corts Catalanes, però el 1939 va tornar a canviar pel d’avinguda de José Antonio Primo de Rivera: després de la Guerra Civil, la victòria del bàndol franquista va rebatejar moltes artèries i per aquesta va triar el nom del fundador de la Falange Española. El 1979, ja en democràcia, l’alcalde socialista Narcís Serra acorda recuperar el nom que hi havia abans de la dictadura.

Carrer de Casp

Inicialment previst amb la lletra O, segons els propòsits de Cerdà, Balaguer la va anomenar Casp -i així s’ha mantingut- en referència al compromís pres pels jutges elegits pels 9 parlaments del Principat de Catalunya i dels regnes d’Aragó i de València –tres per cada territori–, per a l’entronització a Catalunya i Aragó de la casa Trastàmara un cop va morir sense successió directa el rei Martí, el 31 de maig de 1410.

Carrer de la Marina

Havia de ser el carrer amb el número 40, però, de nou, deu el nom actual a Balaguer. La va anomenar com avui encara ho fem: carrer de la Marina. En aquest cas, aquesta via està dedicada als èxits i poder de la marina mercant i la marina militar catalanes. “Hem de donar compte detallat de la grandesa de la seva marina mercant i militar [en referència a Barcelona], de les nombroses armades que van sortir d’aquest port, de la importància i esplendor de les lletres catalanes, de les seves celebritats literàries i artístiques, així mateix del seu admirable sistema polític”, escrivia Balaguer. Aquest carrer també va ser rebatejat com a passeig del Doctor Robert i passeig de Carles, fins a recuperar el seu nom original.

Font de l’article: Gran Via, Casp o Marina: el perquè dels carrers a l’Eixample (totbarcelona.cat)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.