El 20 de març del 1972 va tancar l’estació de Metro de Correus, per permetre la perllongació fins a la Barceloneta

Jordi Palmer
Foto: Manuel Marina
Barcelona. Diumenge, 20 de març de 2022. 05:30
Temps de lectura: 6 minuts

Fa mig segle, el creixement de la xarxa de Metro de Barcelona vivia una important embranzida. A finals dels seixanta i principis del setanta, l’anomenat ‘desarrollismo’ va suposar un impuls econòmic que va permetre el desenvolupament de la xarxa de transport públic subterrani i la concreció dels plans que acabarien configurant la xarxa actual, descartant altres possibilitats. En aquest context es va decidir el tancament de l’estació de metro de Correus, l’estació situada sota la plaça d’Antoni López, a la part inferior de la Via Laietana, per poder treballar en el perllongament de la línia fins a l’estació de Barceloneta.

Cartell informatiu del tancament de l’estació / Manuel Marina

L’estació va deixar de prestar servei tal dia com avui de fa cinquanta anys, el 20 de març del 1972, i des d’aleshores que té la consideració d’‘estació fantasma’, és a dir, una estació en desús que, en part, ha quedat congelada en el temps com a vestigi d’una altra època. Encara avui, fixant-se amb molta atenció entre la foscor, l’usuari de l’L4 en direcció La Pau pot intuir les restes a mig camí entre Jaume I i Barceloneta. Correus va obrir el 1934, la qual cosa vol dir que va estar en servei 38 anys, molts menys dels que porta fent vida de fantasma.

En el moment de la seva obertura, l’estació funcionava com a origen i final del ramal del Gran Metro que baixava per la Via Laietana, ja que aquella línia, origen de l’actual L3, es bifurcava a partir del passeig de Gràcia en dos ramals, un per la Rambla i l’esmentat per Laietana. En ser una estació terme, Correus tenia una configuració singular, pel fet que disposava d’una andana general per on accedien els passatgers i una andana molt més estreta, d’un metre i mig, que servia únicament de sortida i també per a que el maquinista anés del primer vagó a l’últim i així poder canviar el sentit de la marxa.

Les restes de l’estació de Correus encara són visibles a mig camí entre les estacions de Jaume I i Barceloneta / Arxiu TMB

Restes molt deteriorats de l’estació, on encara s’intueix, en lletres vermelles, el rètol amb el nom de l’estació / Arxiu TMB

El mes d’abril del 1972, i en el marc de les obres d’adequació del ramal per independitzar-la del Gran Metro, es va tancar tot el tram entre Jaume I i Aragó (actual Passeig de Gràcia), fins que el 5 de febrer del 1973 es va inaugurar formalment l’L4 -en aquells moments, IV, amb numeració romana- entre les estacions de Jaume I i Joanic,  ja sense que Correus donés servei, perquè se seguia treballant en la banda més propera al mar. Malgrat tancar-se l’estació l’any 1972, la línia no es va perllongar efectivament fins al 1976, quan va obrir l’estació de la Barceloneta.

Un viatge al passat

Acabades les obres de la nova estació de la Barceloneta, Correus no va tornar a obrir, ja que quedava massa pròxima a les estacions següents en cada direcció, Jaume I i Barceloneta. L’embranzida final a la ja anomenada L4 va arribar el 1977 amb l’obertura del llarg tram entre Barceloneta i Selva de Mar, que inclou les estacions intermèdies de Ciutadella-Vila Olímpica, Bogatell, Llacuna i Poblenou, sempre segons les denominacions actuals. Com passa amb les estacions fantasma, en certa manera va quedar congelada en el passat, i de fet, a causa del perllongament només va quedar l’andana estreta de servei, la que encara es pot veure fugisserament, ja que on hi havia l’andana en direcció ascendent -de Barceloneta a Jaume I- és per on ara hi passa la via.

L’accés a l’estació estava just davant la façana principal de l’edifici de Correus. A la primera imatge, l’estació en ple funcionament. A la segona, del 1986, encara es mantenia l’estructura de l’entrada, ja inaccessible. A la tercera, unes reixes de ventilació són l’únic vestigi en l’actualitat / Manuel Marina – Street Google View

De l’andana que en queda encara es poden veure una bona part dels cartells publicitaris del moment, una relíquia que de vegades aflora també en altres estacions, com Jaume I, entre els quals destaquen per la seva curiositat uns cartells electorals de l’any 1971 que demanaven el vot per a un tal Tarragona, ‘La voz de los sin voz’ i ‘Que llama al pa, pa i al vi, vi”. També és reconeixible el rètol amb el nom de l’estació, ‘Correos’. Actualment, l’accés a l’estació està tancat al públic i Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) no permet les visites. Cal tenir en compte que durant el dia els trens passen amb l’habitual freqüència i a la nit es fan tasques de manteniment a tota la xarxa. A més, l’andana supervivent és estreta i plena de runa i no hi ha accés des del carrer i, per tant, només s’hi pot accedir pel mateix túnel des de Jaume I, l’estació que queda més propera.

En tot cas, una de les persones que sí que ha pogut visitar l’estació fantasma de Correus és Manuel Marina, guia oficial de CultRuta i bon coneixedor del subsol barceloní. De fet, hi va poder accedir fa un parell d’anys en ocasió de l’enregistrament d’un capítol del programa ‘Perduts en el temps’ de Televisió Espanyola, presentat per Bruno Oro. En conversa amb elNacional.cat, Marina intenta desmitificar el concepte d’estació fantasma com quelcom misteriós o llegendari, ja que considera que no és més que “una estació que va deixar de fer el seu servei”, com la de Chamberí a Madrid, amb la diferència que la madrilenya ha estat museïtzada i la barcelonina està del tot abandonada.

L’andana d’espera dels passatgers era molt més ample que la de sortida, i va ser eliminada amb el perllongament de la línia fins a Barceloneta / Manuel Marina

Marina recorda que “quan l’estació es tanca, queda com una càpsula del temps”, on encara queden restes publicitàries, entre les quals algunes de marques com Danone, Muebles Asturias o Muebles la Fábrica, però que han estat “grafitejats”. En tot cas, anuncis publicitaris situats a la petita andana de servei que podien veure els passatgers mentre esperaven l’arribada del Metro. A més, aquest apassionat del món subterrani barceloní, que a més és un dels impulsors del projecte de Museu del Transport a la Fira de Montjuïc,  no s’estalvia crítiques a TMB pel lamentable estat de les restes de l’estació: “Es podria haver fet algun museu, però no s’ha fet res”, lamenta.

Però… qui era Tarragona, el “que llama al pa, pa i al vi, vi”?

Entre les curiositats que romanen a l’estació hi ha també un seguit de cartells electorals que criden l’atenció pels eslògans de l’època, ja que es reclama el vot a un tal Tarragona amb dos lemes ben curiosos: ‘La voz de los sin voz’ i el bilingüe ‘Que llama al pa, pa i al vi, vi”. Malgrat l’aparent aurèola democràtica dels cartells, en realitat, ni el candidat ni les mateixes eleccions a les que es presentava tenien res de democràtics. Tenint en compte que l’estació va tancar el 1972, és evident que els cartells no podien pertànyer a l’actual règim democràtic, ni tampoc a la democràcia republicana, ja que no haurien resistit el pas de la dictadura feixista. Es tracta de reclams propagandístics de les falses eleccions franquistes.

Cartells electorals d’Eduard Tarragona per les eleccions pseudodemocràtiques a Procuradors a Corts del 1971 / Arxiu TMB

En concret, els cartells demanen el vot per a l’empresari i polític Eduard Tarragona i Corbella (Balaguer, 1917 – Barcelona, 2007) i pertanyen a la campanya electoral per a Procuradors a Corts de l’any 1971 pel terç familiar. Els Procuradors a Corts del franquisme eren els que en democràcia anomenem diputats al Congrés, però la similitud acaba aquí, ja que per molt que hi haguessin eleccions, aquestes no eren democràtiques, sinó el succedani franquista batejat com a ‘democràcia orgànica’. Per començar es votava l’anomenat terç familiar, que volia dir que tenien dret a vot els caps de família, és a dir, només una part dels homes i algunes vídues, i només escollien una part dels procuradors. A més, els candidats es presentaven a títol individual, no enquadrats en partits i per fer-ho havien de demostrar afecció al règim franquista. De democràcia, doncs, res de res.

Amb tot, val a dir que Tarragona, que va vèncer en aquelles eleccions a l’altre candidat, ni més ni menys que Juan Antonio Samaranch, era un candidat molt tímidament catalanista, com ho prova l’ús del català en la seva campanya, encara que fos de forma més o menys folklòrica o propostes com la reclamació d’un reconeixement exprés de la personalitat històrica de Catalunya o la petició de què un ministre residís de forma permanent al palau de Pedralbes. Entre 1973 i 1979 va ser regidor dels últims governs municipals tardofranquistes de Barcelona, sota els mandats dels alcaldes Viola i Massó, també escollit pel terç familiar.

Més anuncis publicitaris encara visibles a l’estació de Correus / Manuel Marina

Tot i que amb l’arribada de la democràcia va entrar al cercle polític de Ramon Trias Fargas i l’Esquerra Democràtica de Catalunya -un dels partits que acabaria desembocant en Convergència Democràtica de Catalunya- Tarragona es presenta a les eleccions del 1977 al senat com a candidat independent, sense ser escollit. El 1982, en canvi, sí que va aconseguir escó com a diputat al Congrés dels Diputats, sota les sigles d’Aliança Popular. A la fi de la legislatura, el 1986, va deixar la política. En l’àmbit empresarial es va dedicar a la indústria del moble i va ser creador de les conegudes empreses Muebles Tarragona el 1956 i Expomobi el 1981. I a banda de tot plegat, també ha quedat congelat en una estació perduda al subsol barceloní, tot just des de fa cinquanta anys.

Font de l’article: L’estació de Metro de Correus, cinquanta anys de vida de fantasma (elnacional.cat)